En un moment on artistes com Rosalía redefineixen les fronteres musicals, sorgeix una reflexió sobre la cultura popular i l’evolució del terme «quillo». En diversos pobles de Catalunya, el «quillo» solia ser una figura predominant, amb característiques tan recognoscibles com el seu estil de roba i la seva actitud marcadament distintiva. Aquest personatge d’estètica urbana i llenguatge contundent s’ha anat esvaint amb el temps, deixant enrere una nostàlgia en aquells que van conviure amb la seva presència. Avui, encara entre rialles i records, els “quillos” són vistos com figures coherents dins del seu propi ecosistema social, recordats per la seva autenticitat en un món que sembla cada vegada més líquid i incert.

Tot i la desaparició física dels «quillos» tal com es coneixien, el terme roman encara en l’argot popular, convertint-se més en una actitud o un comportament que en un estil de vida complet. Així, el terme ha evolucionat, transcendent l’estètica original per abraçar noves formes i expressions modernes, com notar-se en les crítiques envers el disc de Rosalía, descrites amb l’adjectiu «quillo». La cultura juvenil i la societat en general semblen haver incorporat aquest esperit, encara que sigui de forma difusa i camaleònica, molt més enllà dels antics límits geogràfics i estètics. En un món ple de contradiccions i borroses definicions identitàries, l’essència «quillo» potser persisteix, adaptant-se i reinventant-se constantment.

Leer noticia completa en El Pais.